Els orígens del nostre jujitsu
Per MARCEL DEL RIO
Aquest article pretén únicament donar una idea general dels orígens del jujitsu que practiquem al gimnàs.
És una de les preguntes més freqüents i una de les més llargues de respondre ja que s’allarga en el temps i només podem parlar-ne en moments molt concrets com soparets i viatges, cosa que limita molt el nombre de gent que acaba coneixent els seus orígens.
No pretén ser una referència històrica ni aclaparar amb dates concretes sinó que la intenció és simple, saber d’eon ve aquest jujitsu tan peculiar per poder entendre millor el que fem.
Vull deixar clar que és la meva visió de la història i per tant estarà ple de comentaris i de poques dates concretes, només vol ser una aproximació, espero que em disculpin els estudiosos.
També vull avisar que intentaré no utilitzar noms personals per no oblidar ningú.
Per començar hem de retrocedir en el temps i buscar l’origen de totes les arts marcials, que segons sembla podria ser a la Índia, o aproximadament per la zona.
Això és pel que fa a referències històriques i arqueològiques dels estudiosos ja que abans es deia que venien de la Xina però els últims estudis diuen que haurien arribat a aquesta des de l’Índia.
En el meu parer hauríem de diferenciar entre l’origen de les arts marcials tal i com les coneixem actualment i l’origen dels tipus de lluita.
Jo crec que els tipus de lluita són parells a la evolució de l’home i per tant des dels seus orígens els hauria practicat i portat en la seva expansió diferenciant-los allà on s’establia, és un aspecte el de la baralla que tot animal practica i el que viu en societat com nosaltres mira de controlar-lo amb normes.
Per tant el que nosaltres ara coneixem com a arts marcials orientals si que hauria tingut l’origen en la Índia però sempre convivint amb aspectes de lluita inherents a la cultura humana del lloc en concret.
Orígens a la Xina i després, al Japó
Sembla ser que realment a la Xina seria on s’estudiaria i desenvoluparia àmpliament aquest tipus de lluita que utilitzaria armes i mans buides donant cops (també luxacions i projeccions), sobretot sent utilitzat per molta gent (inclòs soldats professionals en la guerra), ensenyat per molts mestres i admirat per tothom, arribant a crear un seguit de llegendes.
D’aquí passaria al Japó on evolucionaria sobretot en la època feudal cap al que ara coneixem en les mans de guerrers professionals i no professionals però sobretot a mans dels coneguts “samurai”.
El “samurai” seria l’equivalent al nostre “cavaller”, el qual necessitaria els coneixements marcials (referent a Mart el déu de la guerra) per poder continuar amb vida i aconseguir el seu objectiu o el del seu senyor.
Al Japó és on realment agafa cos el nostre art marcial i comença a ser estudiat i practicat per aquests guerrers que principalment utilitzen les espases i amb un final normalment de mort per alguna de les parts.
Degut a l’ús de les espases, l’estudi d’altres armes no tallants i l’ús de les mans buides en el sinus d’aquestes escoles antigues era secundari o no tant vital.
És més tard quan es comencen a posar traves a l’ús de les armes tallants per part dels guerrers que comencen a agafar força aquestes altres ciències, primer posen traves els dirigents interns i més tard per part de la ocupació estrangera.
S’ha d’entendre també la cultura japonesa que va molt lligada al “sintoisme” i també al “budisme” i, per tant, també les seves arts guerreres van de la mà de molts rituals i han quedat marcades per aquestes(kimono blanc en contacte amb la pell, etc.).
Aquí doncs és on comença la gran diferència entre escoles que es dediquen principalment a recuperar tècniques antigues de supervivència i altres que desenvolupen un nou sistema especialitzat que contempla un gran respecte per la vida, per tant les dues contraposades.
Principalment les podem diferenciar perquè les últimes porten el terme DO (via, camí) d’origen budista i que es dediquen a conceptes més generals i educatius de les persones, però també segur que ho varen considerar com una manera de poder sobreviure a la censura imposada sobre totes les tècniques antigues i que es consideraven perilloses tant pel seu contingut tècnic com pel seu adoctrinament moral.
Per tant, ens trobem que conviuen en el temps i inclús fins als nostres dies els dos tipus d’escola, una de moderna enfocada a un be comú però sense oblidar els seus orígens i una altra d’antiga enfocada a la supervivència però lleugerament camuflada amb aspectes moderns(per tant legalitzada).
Ara toca començar a enfocar el tema des de casa nostra, per tant ens situem a l’occident i anem veient com va arribant aquesta influència.
Parlo d’influència perquè evidentment aquí a casa nostra ja han existit des de sempre lluites, però en la actualitat quasi han sigut totes oblidades però això no vol dir que hagi quedat almenys un petit record sobretot en l’inconscient.
Primer parlarem de l’occident en general i desprès d’Espanya i Catalunya en concret.
A l’occident i que ens afecti a nosaltres directament a grans trets hi ha dues tendències, la primera és els viatges que realitzen professors japonesos a Europa i l’altra els viatges que realitzen persones europees al Japó i importen les tècniques apreses.
Els mestres principalment venen a la part continental i sobretot a França en tenen un fort ressò i els que importen més coneixement potser serien els anglesos.
Per tant ens plantem bàsicament amb dues nacions capdavanteres en les arts marcials d’origen japonès però sense oblidar que també aquestes nacions tenen un gran historial bèl·lic i segurament un gran bagatge i un gran record en l’inconscient de tipus de lluita local antiga.
Per tant ens plantem als voltants de principis del segle passat amb una Europa on hi ha moltes arts marcials d’origen japonès i sobretot a Anglaterra i a França i com extensió d’aquesta tenim Bèlgica.
Ara anem cap la nostra zona on concretament el primer en arribar va ser el conegut JUDO i sobretot es va arrelar a Catalunya ja que des d’antic hi ha una permeabilitat de la frontera culturalment i així per tant arriba de França.
De la mà del JUDO que per cert és una escola de jujitsu (vol dir el mateix que jiujitsu)o en el seu origen va pretendre ser un compendi d’escoles o coneixements d’un gran grup d’escoles de jijutsu, apareix per tant el jujitsu o defensa personal del JUDO.
Això és el primer que apareix a les nostres terres, una aplicació de l’escola de jujitsu dita JUDO a la defensa personal i això per diferenciar-lo de la part esportiva li deien jujitsu.
Més tard apareix també vingut de França un tipus de jujitsu ja més diferenciat i no tant influenciat pel JUDO que es fa dir TAIJITSU, que en japonès vol dir el mateix que jujitsu(en resum defensa personal).
Aquest TAIJITSU ve de la mà en principi d’un francès i s’incorpora a la federació de JUDO però serà més tard que marxarà d’aquesta federació per anar a la de KARATE. És per això que finalment podrem anar diferenciant els dos tipus de jujitsu que conviuen ja que un dona prioritat a les projeccions i l’altre als cops, això ho dic a trets generals.
Per ser justos amb la història també ham de dir que paral·lelament arriba a les nostres terres i concretament a la província de Girona un francès amb el GOSHINDO, que una altra vegada en japonès vol dir el mateix que jujitsu, defensa personal.
Aquest últim no te el poder d’expansió que els altres dos però si de continuïtat fins als nostres dies per una via paral·lela, potser perquè al principi era la època de les federacions(judo i karate) o per que es dedica a una faceta més d’escola antiga o per entendre-ho d’aikijitsu o aikijujitsu(utilitzant la hakama per exemple), tot i que en el futur te moltes branques que evolucionen per camins diversos.
Ja que diem això potser hauríem de dir que també entren al nostre país pel Pirineus vinguts de França els que farien AIKIDO que també és una escola de jujitsu en el seu origen al japó neix fill del que avui diem aikijitsu o aikijujitsu.
A Catalunya hi ha una gran expansió en un inici principalment del JUDO i per tant de la seva defensa personal el jujitsu així com també però molt menys del TAIJITSU(amb la federació de Judo i amb la de Karate).
En aquells moments els qui porten la capdavantera en jujitsu són l’exèrcit Espanyol els quals aprofitant pels seus interessos de defensa el mimen i el fan evolucionar i per tant te un marcat caràcter guerrer.
Més tard gent del país fan contactes amb un grup que fa temps practica jujitsu a Anglaterra on tenen un èxit aclaparador i que s’estan expandint per tot el mon degut a una bona gestió mercantil o de propaganda però també degut a un canvi revolucionari en les arts fins ara conegudes.
El que tenen de peculiar aquest grup és el tipus de jujitsu que ensenyen, sobretot el més diferent és la quantitat de tècniques que ensenyen d’un sol cop. Realitzen llargues cadenes de tècniques que fins ara eren senzilles de 3 o 4 moviments i ara en són de 10 o més.
També treballen tots els aspectes de l’art marcial, mans lliures, armes, tècniques d’escoles antigues, competició amb proteccions(KICKJITSU).
Això te un efecte molt contundent inicialment es comença a treballar conjuntament amb la federació de Judo però finalment un grup sobretot de Catalunya comença a treballar exclusivament amb aquests anglesos.
Amb la qual cosa amb el temps es crea una ASOCIACION ESPAÑOLA DE JUJITSU que te un èxit aclaparador i sobretot a Catalunya, la qual intenta implantar aquesta nova visió del jujitsu més moderna i que avui en dia continuem.
Principalment els objectius són oferir un ampli ventall de tècniques basades en la defensa personal i així aconseguir una dinàmica àgil i una més fàcil adaptació a les situacions. Poder escollir la solució(projectar o picar o luxar o …) i gràcies al bombardeig tècnic afavorir l’aprenentatge.
Al principi aquesta associació es va acollir a aquests anglesos però més tard per un problema de caire econòmic i altres qüestions relacionades amb diplomes es va optar juntament amb molts altres països(Bèlgica, Dinamarca,Itàlia,Islàndia,Anglaterra,Espanya,Alemanya, etc…)crear el que seria una nova associació mundial que durant molt temps seria la capdavantera en aquest art marcial.
Es diria UNJJ(United Nations of JuJitsu) i com dic durant anys seria un referent mundial pel que fa al jujitsu sobretot en el camp del jujisu modern i a nosaltres concretament ens marcaria de per vida ja que tots els professors ho tindrien com a mirall i ha deixat una herència en el jujitsu actual fent un gir cap al dinamisme.
En concret a nosaltres a Catalunya i al Gimnàs especialment la ASOCIACION ESPAÑOLA DE JUJITSU ens ha deixat com a cosa principal d’herència com és el programa fins a cinturó negre primer dan però evidentment també continua la influència en els altres programes.
També s’ha d’explicar que paral·lelament a tot això s’han anat desenvolupant altres tipus de jujitsu a Catalunya des de el GOSHINJITSU, YAWARA, BRASILIAN JIUJITSU, etc..que encara no havíem citat.
Evidentment nosaltres no hem estat aliens a tots els altres corrents de jujitsu i altres arts marcials del nostre país els quals han influït en el nostre jujitsu ja que hem tingut contacte tant en cursos com pels mitjans de difusió. I no sols hem tingut contacte sinó que ens han influenciat.
I sobretot hem de pensar que el nostre tipus de jujitsu és especialment obert a la millora técnica vingui d’eon vingui i això ho és per concepte ja que com he dit intenta adaptar-se a l’infinit de situacions mitjançant un coneixement ampli de les situacions i de la matèria per poder escollir.
Aquests conceptes fan que la nostra pràctica sigui difícil però la constància te el premi de l’adaptació i el coneixement.
És una carrera llarga però profunda i plena de coneixements, amb una història al darrera i un futur al davant que segurament ens demanarà canvis i que ens haurem d’anar adaptant a ells sense cap mena de dubte.
La història continua amb nosaltres i sense nosaltres no hi ha història.
