Com Marcel del Rio es va iniciar al Ju Jitsu

Per MARCEL DEL RIO

En aquest escrit volia compartir les sensacions i la història que em varen portar en el seu dia a practicar i estimar el Jujitsu fins al dia d’avui.

Pel que fa a les dates no vull ser exhaustiu i, per tant, tot és aproximat ja que dono més importància al fet que a la data.

Fins a la edat de 15 anys no vaig tenir cap contacte amb les arts marcials, tret de saber que potser existia el karate. 

Quan tenia 6 anys aproximadament, els meus pares van poder comprar i edificar poc a poc una caseta en el poble d’Albinyana (Tarragona) per poder donar-nos el que no podia donar la ciutat de Barcelona, que era on vivíem, i també per estar aprop de la platja que convenia molt a la meva mare per problemes lleus de salut.

Doncs en aquest poble van transcórrer quasi tots els dies de festa de la meva joventut i, de tant en tant, també anàvem a Les Borges Blanques (Lleida) que és més lluny i on havíem d’anar a instal·lar-nos a casa dels padrins, que és com es diu als avis a Lleida.

Un dia de festa de l’estiu que aniria entre els meus 15 i 16 anys que es compleixen el 22 de juny, seria pel 1982 aproximadament, i en la població d’Albinyana va succeir un fet que va marcar la meva vida per sempre.

El fet en concret és que van venir a veure’ns uns amics de la família que vivien a Lleida i tenien el fill petit de la meva edat (Joel Agelet) amb el qual vam sortir a donar una volta en moto (ciclomotor-Vespino-) i bicicleta.

Com eren altres temps, suposo que potser no tindríem llicència i potser tampoc assegurança i, per descomptat, no duiem casc.

Vam anar a fer un recorregut molt segur per un camí asfaltat fins a una urbanització veïna dita Les Peces i ens vam anar intercanviant els vehicles.

D’anada ja vaig agafar el ciclomotor i ell la bicicleta, quasi tot el viatge era de baixada, i a la part més costeruda em vaig trobar al sortir d’un revolt un grup de nois i noies que vaig haver d’esquivar sense cap problema.

De tornada ens vam canviar els vehicles i vaig anar al darrere del ciclomotor de lluny fins on començava la pujada, que va ser quan vaig veure com el grup de nois interceptava el meu amic i el feia parar.

 Vaig anar ràpidament fins al lloc per saber que passava ja que estaven increpant-lo i en preguntar que passava immediatament es van dirigir a mi preguntant si era jo el que havia passat amb el ciclomotor feia un moment.

Els vaig respondre que efectivament havia sigut jo mateix el que havia passat i em van dir que quasi els havia atropellat.

Em van rodejar un grapat de nois més grans que jo, de potser 18 anys, que anaven despullats de cintura cap a amunt i duien algunes bosses o motxilles i, concretament, un duia una destral petita.

Hi va haver un noi que mentre jo era damunt de la bicicleta parlant amb ells es va apropar fins a quasi tocar cara amb cara i em va mirar als ulls amb ira dient que allò ho recordaria tota la vida i demanava la destral a un company per segons deia “matar-me”.

Jo vaig reaccionar mirant encara amb més ira als seus ulls quasi tocant cara amb cara, la qual cosa va fer que el noi m’agafés pel coll passant el braç per darrere el clatell i baixant el meu cap per poder picar amb l’altra ma a la meva cara diversos cops caient la bicicleta per terra.

Mentre passava això m’anava resistint amb força i tapant la cara amb les mans i demanant el perquè em feien allò a l’hora que veia caure la sang per la meva cara, cosa que els va espantar i em van deixar anar.

Com si no hagués passat res vaig agafar la bicicleta del terra i vaig marxar cap a casa seguit del meu amic que em preguntava com estava, ja que em sagnava una cella.

A l’arribar a casa em vaig tancar a la habitació i l’amic va explicar a els pares el que havia passat. Van passar uns instants i el meu pare va venir per saber com estava, em va costar molt explicar-ho, però finalment ho vaig fer i el meu para va dir d’anar a buscar els nois, però ja havia passat molt temps i no hi vam anar.

La ferida la varem netejar i a mi em va quedar una ferida molt més profunda que no curava i no em deixava viure ni dormir amb tranquil·litat.

Penseu que des de petit havia crescut molt grandot i fort, encara que poc àgil, els esports se’m donaven bé. Havia practicat futbol (primer de defensa i després de porter), hòquei herba, handbol, i més tard, havia fet gimnàstica sueca, amb la qual cosa us puc dir que tenia molta força per la meva edat i concretament tenia els pectorals i les cames fortament desenvolupades.

Per tant, ja no sols la imatge exterior d’un noi alt i fort sinó la meva imatge interior era de tenir un cert poder físic i un orgull de noi adolescent.

Per tot això que acabo de dir la ferida interna va ser de gran magnitud i em va portar a buscar com podia suplir aquesta falta de confiança ja que no n’hi havia prou en ser fort calia alguna cosa més per guanyar o com a mínim no perdre.

Ara no recordo bé si la idea va ser meva o del meu pare, però va sorgir la idea de fer alguna art marcial concretament la que coneixíem era el Karate, però vaig començar a buscar en les enciclopèdies que teníem a casa i vaig descobrir moltes altres com el Taekwondo, el Judo, el Kungfú, la Boxa, la Lluita grecoromana, Aikido, Kendo, etc…

Al col·legi també vaig començar a contrastar opinions amb els amics i n’hi havia alguns que feien Judo, Karate o Taekwondo.

Després d’un temps de recerca i sense tenir clar que fer (potser Karate que trencaven totxos), a la mateixa vorera de casa feien Taekwondo, segons deia al plafó del carrer, concretament era el Gimnàs Judo Ventura del carrer Calàbria de Barcelona, on també feien Judo i Jujitsu.

El Taekwondo pintava bé, ja que era al ko i també trencaven fustes, per tant un dia amb el meu pare ens vam apropar per demanar informació i vam pujar al 5è pis on era el gimnàs.

A l’entrar vam trobar una noia asseguda darrere d’una taula, com si fos la secretària, i vam demanar informació de les classes de Taekwondo. Immediatament es va dirigir a nosaltres un senyor que era assegut al mateix despatx llegint un llibre d’arts marcials (al despatx hi havia una llibreria plena de llibres d’arts marcials).

Aquest senyor no era massa alt, una mica calb i una mica corpulent. Era molt simpàtic i educat i a l’hora transmetia molta confiança i ben estar, i com no podia ser d’altra manera anava en kimono, era el senyor Ventura (Carles Ventura), i la noia era la seva germana Sílvia.

Ens van informar que encara no es feien classes de taekwondo perquè s’estava formant el grup que m’agafaven les dades i ja ens avisarien, però si volia podia anar fent Jujitsu per no perdre el temps.

A l’arribar a casa després de parlar del tema viscut al gimnàs va pesar molt la proximitat i el fet de poder començar ja amb una art marcial amb la qual cosa es va decidir començar com més aviat millor i esperar a que es formés el grup més endavant.

Vaig començar segurament al principi de temporada pel setembre podria ser a provar una classe de Jujitsu al gimnàs Judo Ventura, on feia la classe en Carles i entre els alumnes també hi havia la seva germana Sílvia. Recordo és que varem fer Tai-sabakis i Kotegaeshi i caigudes i puntades i altres moviments.

Resumint després de la classe ja ho tenia decidit, allò era el que volia fer, havia trobat l’art marcial que necessitava i el professor que somiava.

Per tant a partir d’aquell dia he estimat i desitjat el Jujitsu amb la mateixa intensitat, el que ha canviat és la quantitat de coneixements i el mòbil per a la pràctica que ha passat de un mòbil estrictament per a la defensa a un mòbil per a la pròpia subsistència entesa com una necessitat vital en el més ampli sentit de la paraula.

He de donar gràcies de com ha anat tot i a tots els que ho han fet possible directa o indirectament ja que gràcies a ells sóc feliç practicant Jujitsu.