Esport7

Sobre la defensa personal

ARTICLE SOBRE LA DEFENSA PERSONAL DE JAVIER BRIEVA

Avui ningú no està lliure de patir una agressió. L’augment de la delinqüència és un fet notori en la societat actual, i ningú no pot romandre-hi indiferent.

Quantes agressions haurien quedat en una fase benigna, quants drames s’haurien pogut evitar si l’agredit només hagués conegut alguns rudiments de defensa. L’autodefensa ja no fa somriure més que als inconscients o als naturalment dotats, tenen una força superior al normal que els posa a recer de qualsevol eventualitat.

Alhora, el coneixement de l’autodefensa permet anar eficaçment en ajuda d’un tercer. Així, la seva finalitat és preservar la pròpia vida i salvar la del proïsme. Amb aquest esperit cal comprendre l’autodefensa. Es tracta sempre d’una tècnica defensiva, atac.

eixos de ser un conjunt de “trucs” fàcils, i de resultat sorprenent, l’autodefensa és una tècnica difícil. Cal aprendre-la metòdicament, partint de bases senzilles i seguint una progressió lògica. Posem, doncs, en guàrdia, contra l’aparent facilitat dels moviments descrits al lector àvid de saber-ho tot en poc temps. A més, acontentar-se amb un aprenentatge superficial equivaldria a exposar-se a desil·lusions cruels. Aquest article de la Defensa personal de les arts marcials marca unes directrius generals sobre això; la improvisació és un luxe que només es podrà permetre una vegada hagi assimilat seriosament les tècniques elementals de qualsevol art marcial. Encara que davant d’un perill real no hi ha res provat per endavant…

Com entrenar-se..? El simple joc d’intel·lecte resulta en aquest camp, eminentment pràctic, molt insuficient. Per molt que sàpiga la ment què cal fer, el cos no la segueix amb la mateixa velocitat ni la mateixa facilitat; necessita temps per aprendre. El cop de vista segur, el reflex, la coordinació de moviments, lelecció instantània duna defensa i duna resposta ve només amb el temps de pràctica.

Però… Què és exactament la defensa personal?

Molts són, antigament i actualment, els clubs de diferents arts marcials, així com molts són els gimnasos de boxa i lluita, que ofereixen als seus associats la possibilitat d’aprendre i practicar certes tècniques de lluita cos a cos, que anomenen “defensa personal”. Però per entendre amb més propietat, allò que és realment defensa personal, caldria analitzar, “defensa”, segons el que dictamina el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, és “acció i efecte de defensar o defensar-se”. D’altra banda, la paraula “personal”, en aquest mateix llibre suprem de la nostra llengua, porta el significat següent: “pertanyent a la persona o propi o particular”.

Així, doncs, “defensa personal” són els coneixements que posseeix un individu per protegir-se, en la seva integritat física, contra qualsevol tipus d’agressió cap a la seva persona.

Per això, la defensa personal es pot aplicar, en cada cas, extreta de diferents mètodes de lluita: boxa, savat, tai-boxing, lluita grecoromana, lluita lliure, sambo, etc.

Fins fa algun temps els mètodes convencinals, en els diferents cossos armats (policia, agents especials, exèrcit, etc.), es basaven en l’aplicació de la boxa o la lluita lliure, de cara a l’ensenyament i l’ensinistrament d’aquests grups, a la defensa al carrer, és a dir a la “defensa personal”.

Avui dia, gairebé totes les entitats armades al món, s’han adonat que el sistema més eficaç, de cara a una posada a punt per a la defensa personal, és el camí que proporcionen les antigues arts marcials orientals. D’aquesta manera, gairebé tots busquen l’aprofitament per a les seves finalitats específiques.

Però és clar, cada art marcial té unes característiques molt peculiars, i no es pot dir concretament que cap sigui superior sobre les altres, de cara als ensenyaments de la defensa personal, sinó simplement diferents. De sempre moltes de les lluites regionals de diferents països, com la “kushti” típica de l’Iran, “tagli” de Turquia, “cumberland” d’Escòcia, “lluita bretona” de França, “glija” d’Islanda, “shwinger” de Suïssa i Àustria, “sambo” de Rússia, etc., han servit de manera molt pròpia per inculcar, basat en aquestes, mètodes de defensa personal en la gent d’aquests països respectius.

També el savat, la boxa thailandesa, la boxa francesa, el full-contact i altres sistemes pugilístics, han aportat les seves bases tècniques per a determinats mètodes de la defensa personal.

Ara bé, dins del món de les arts marcials orientals, el ju-jitsu (o jiu-jitsu), ha estat una de les més definides cap a l’ensenyament de sistemes de defensa personal, ja que, als seus orígens el jiu-jitsu eren unes tècniques de lluita practicades a la seva cimera pels guerrers japonesos, samurais. Però compte, ju-jitsu no

significa forçosament defensa personal, ja que el jiu-jitsu, sobretot, és un art marcial. Siguin quins siguin els diferents estils de jiu-jitsu practicats, tals com el daito-ryu, takenouchi-ryu, sosuishitsu-ryu, kito-ryu, yoshin-ryu, tenhin shinyo-ryu, etc., aportant tècniques vàlides, però diferents, de cara a la defensa personal.

Altres arts marcials són viver inesgotable per formar mètodes de defensa personal. El viet vo dao, originari de Vietnam, ha estat seguit durant molts anys per l’exèrcit d’aquest país, per a la seva instrucció sobre la defensa personal.

L’antic “yawara” japonès, el qual va aportar tècniques especials de treball a terra, es va especialitzar en les luxacions sobre diferents membres del cos humà.

El “wo-jitsu” estava especialitzat en l’art dels atemis, és a dir, a executar cops diversos sobre l’adversari.

Alguns d’aquests atemis van ser, més tard, perfeccionats per a altres arts marcials, com ara el karate-jitsu.

El “torete” es basava en els diferents controls, mitjançant les immobilitzacions, especialment a terra. Aquest art va aportar els seus ensenyaments a mètodes de defensa personal, a la feina sobre el sòl.

El “kempo”, originari de Xina, va prendre forma pròpia a l’Imperi del Sol Naixent i va dotar, en la forma projeccions i cops, a la defensa personal de tècniques molt valuoses.

L’antic “tai-jitsu”, que tan de moda han posat arreu d’Europa els mestres Roland Hernáez i Daniel Dubois, com un mètode occidentalitzat, de defensa personal, estava basat en l’art de projectar i dels atemis. Una branca d’aquest era el jujitsu, que buscava esquivar l’adversari amb projeccions i cops directes.

El hakushi i hakuda es practicaven cos a cos, donant la primordial importància als atemis, tant rectes com circulars. Característiques similars oferia el “Gusoku”, en la peculiaritat que aquest art marcial per a la defensa personal es practicava, sempre, amb armadura.

I, molts altres, com el “tai-do” (antic), l'”aiki-jitsu”, etc., van formar a poc a poc l’essència primordial de la defensa personal, treta de les antigues arts marcials orientals.

En conclusió, la defensa personal no és un nou art, sistematitzat únicament per un mètode de lluita determinat, sinó que, per contra, és la forma metòdica, basada en un sistema de boxa, lluita, o art marcial, i, en moltes ocasions, la barreja, bàsica, de moltes daquestes arts.

Per tot això, quan s’ensenya defensa personal, s’hauria de dir quin mètode o mètodes es fan servir, o sí, independentment, s’utilitza la barreja de nombrosos sistemes de lluita, i, a cada moment, el més apropiat.